Intersindical Valenciana Cultura

  • Data:26-03-2024
  • Font: https://intersindical.org/cultura/article_cultura/una_novella_de_lluita_destima_i_de_llibertat

Una novel·la de lluita, d’estima i de llibertat

L’Essència de l’arbre és una obra al mateix temps real i imaginària que es desenvolupa sobre el present i el passat. Arnau sustenta el relat en un estil exigent i precís, que reclama una lectura atenta. No busca cap distanciament entre la realitat i la ficció que es tramés a partir d’una llengua treballadíssima, de frases tenses i profundes, sempre precises per a expressar els sentiments dels protagonistes. Carme, la protagonista, tot i la complexitat del seu pensament, se sent incapaç de trencar en les seues arrels. Carme va viure la Guerra Civil quan tenia sis anys, viu un temps difícil on la guerra i la postguerra marquen les seues decisions que pel temps li serviran per a iniciar un procés d’introspecció que l’obliga a entendre qui és i perquè ha mantingut un secret al llarg dels anys. La narració es concentra al voltant de “l’alqueria del marquesat”, i fa una mirada retrospectiva a aquella xiqueta de sis anys que va viure la guerra Civil i la postguerra, en un context de silencis. Viu un temps d’espera que li permet observar i rememorar que ha sigut la seua vida. Una vida que conta a la seua neta des d’una mirada lúcida, explica el doble fons del comportament humà, les màscares amb les quals actuen davant la societat. La imatge que mostrem de cara enfora i la realitat dintre l’habitatge. La narració permet l’examen minuciós d’una època d’espera i recuperació.
“La mare em feia amagar en el buit de l’escala que pujava a l’andana. Les ties pensaven aquell amagatall més segur i ma mare pensava que, molt probablement, no tindríem temps d’arribar al refugi. El més proper es trobava a més de dos quilòmetres travessant camps. Alguns veïns es posaven davall dels arbres o dins de les séquies. La tia Agnés començava a resar el rosari en veu alta, al mateix temps que s’aclamava a tots els sants. Nosaltres resàvem en silenci. Ens refugiàvem davall l’escala de pedra fins que el so de les sirenes s’apagava i ja no se sentia el bombardeig dels avions. Eren moments de pànic on totes nosaltres ens doblegàvem com un cuc i tréiem la gepa. Abans d’eixir, ma mare em recordava que no oblidara de resar a l’àngel de la Guarda mentre elles s’aclamaven al cor de Jesús.
Jo era una xiqueta de sis anys quan va començar la guerra. Durant els tres anys que va durar, quan arribaven els militars, tremolava. La guerra em sembla una barbàrie inacceptable. Em venen ganes de plorar quan recorde els cants dels soldats a la matinada i això que en aquell moment no acabava d’entendre la gravetat que hi havia en el to de les seues veus.” (pàg.31)
Qualsevol escriptor o escriptora quan escriu beu de tres fons: de les seues experiències personals, de l’experiència dels altres i del que és capaç d’imaginar. L’autora quan es posa a escriure pren la decisió d’escriure allò que havia escoltat de molt menuda. Hi decideix tornar als llocs, a través de la memòria, per escriure les històries de les persones que vivien a l’horta de València. L’Essència de l’arbre és la llavor de les arrels, hi ha un pensament profund sobre el passat recent i l’actualitat en les converses entre l’àvia i la neta. Enfonsant la mirada en la identitat pròpia o dels que els envolten, proven de posar en comú el jeroglífic que és la vida. La mirada de cadascú dels personatges és el reflex de les seues vivències.
Carme viu la guerra i la postguerra. Un temps excessivament dur. Carla, la neta, estudia i vol situar-se, trencar sostres i viu una vida contra el temps. Són dos mons reals i contradictoris. Els personatges tenen una veu autobiogràfica. El lector li resultarà difícil separar la realitat de la ficció. Per l’època què ambienta l’obra, hi ha referències a jocs, contes tradicionals i al mateix temps, una visió clara de com es va viure la guerra i la postguerra. No hi ha cap enfrontament directe entre famílies, tots van perdre. L’autora volia imaginar les històries i els fets de les vides quotidianes, les festes, la funció de l’església en la postguerra, les mans plenes de durícies i les arrels que ens han deixat els nostres avantpassats. I el camp com a protagonistes. La bellesa i la senzillesa formen part del relat. Al llibre hi ha desil·lusions, dolor, amor, exili, ferides obertes, l’estima pels altres incondicional i l’avanç de la societat cap a l’actualitat que fa canviar la percepció de l’existència.
Durant el procés d’escriure hi hagué molta recerca d’investigació que va durar fins al final de la novella. Rebutja la guerra i encara que la guerra canvia a les persones, a l’horta hi ha cabuda per a la bondat, uns s’ajuden als altres, encara que hi ha ressentiment i silenci en els seus habitants.
En aquesta narració tot pren vida. Els objectes, la manera de decorar les cases, la parla en refranys, la paraula donada, l’evolució en les collites, les séquies, a mesura que s’avança en el relat, el lector va descobrint, també, els esdeveniments més rellevants fins a l’actualitat. Podem encara passejar pels llocs que descriu l’autora.
La lectura és una mena de reivindicació a les veus silenciades que van fer possible el nostre present i al mateix temps, la lluita incansable per sobreviure que ens dona a pensar com avui en dia trobem joves que viuen una vida per inèrcia, sense ambicions. Hi ha un rerefons- de reflexió i preguntes- al llarg de la novel·la i com el fet d’haver nascut en un context o en altre condiciona sovint la manera que tenim d’entendre el món.
(CARME ARNAU I ORTS)